Fa dies que abocat al balcó he perdut el jornal xerrant
amb un pardal més avorrit que jo.
O mirant com
s'esfulla un alzinar olorant romaní.
Com tornen a
florir i es tornen a esfullar.
Fa dies que no sé
quants dies fa. Fa dies que m'estic dient... demá i
espero... i espero. Vivint amb res.
Treballant per no
res i un dia com si res morir-me de no res.
Adéu siau.
Mercès.
Al fons d'un bar fotent-me un perfumat per
escalfar-me el cor mentre arriba la mort a jugar al
subastat.
Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies
que m'estic dient... demà i espero... i espero... i
espero...
Abocat al balcó espero.
Despullant l'horitzó
espero. Espero per Nadal i per la Magdalena pel dia i
per la nit que torni Helena que torni Helena...
i és
que quan passa pel meu carrer fins el geranis li
cluquen l'ull. L'aire es fa tebi amb el seu alè
i les
llambordes miren amunt sa pell morena.
Quan passa
Helena.
Quan ella mira saps que la font quan ella vol,
la dóna.
Quan ella plora, saps què és el dol.
Quan ella
calla, tot jo tremolo.
Quan ella estima, l'amor pren
vol...
I entre teulades es gronxa el sol i els passarells
dels fils de la llum miren gelosos com riu i es mou.
Color d'espera llarga i perfum de lluna plena la meva
Helena. La meva Helena... però...
Fa dies que l'estar
dret em fa mal el reuma em trenca els dits
i ha fugit
el darrer pardal.